miércoles, 28 de septiembre de 2016

Bon vent, Moniato.

blogger widgets

Internet és el que té. Des de sempre. Tens la pantalla de l’ordinador i parles, a través d’ella, amb persones que tenen les seues pors i els seus fantasmes, però tu els idealitzes de manera que crees un vincle, diguem-ne, especial. I fins i tot, sorgeix l’amor. Bé, no lo llames amor cuando quieres decir sexo, si vols. Recorde aquells hilarants Diarios de Patricia on es trobaven cara a cara persones ‘enamorades’ gràcies a Internet i on s’han vist resultats de tots els colors, des de besos apassionats com si foren els actors de De aquí a la eternidad, a fugir pel carrer del mig.

Idealitzar. Eixe perill o eixa beneïda activació neuronal que ens permet viure més feliços. Com el mite de la caverna de Plató. Però llevant la fullaraca i filtrant les persones tòxiques, els trolls i els falsos votants del PP a ritme de Gürtel, la xarxa és un bon lloc per a aprendre, per a fer relacions professionals i, sobre tot, per a entretindre’s. Internet, i totes les xarxes socials que la conformen, és un viver de talent. I igual d’important és triar amb qui vas per la senda de la vida 2.0 com per la vida de sabata, calcetí i ruixats de tardor.

I @moniato1 era un d’ells. Poca cosa sabíem els que no el coneixíem personalment. Només que darrere del compte hi havia una persona reivindicativa amb molt de sentit de l’humor, que no deixava de posar el dit en la fita, però sempre arrencant un somriure a tot aquell que llegia les seues piulades. L´idealitzàvem jove, patidor i esportiste a la força, per prescripció mèdica, i sempre serà part d’un xicotet grup on la privacitat ens permetia poder desbarrar de tots aquells que, entre altres coses, no tenen sentit de l’humor.

La vida, esta perra vida, ens ha llevat a @moniato1, Hèctor per a la família i amics de carn. I dic de carn perquè, sense haver-lo conegut, tots els que hem compartit alguna piulada o algun debat ens considerem amics del xicot. I, com si d’un Bowie de Twitter fora, la seua darrera piulada té ara, amb el context, forma d’epitafi virtual.


Bon vent, amic. Guarda’ns lloc i demana copes per a quan ens toque. 

El món és un poc més bort sense tu.


miércoles, 17 de agosto de 2016

Comer, reír y llorar en la mesa.

blogger widgets


La mesa.

Cuatro patas y un tablón en su forma más primitiva. Protagonista de veladas agradables y otras que no lo son tanto. Parte primordial de anuncios que hablan de ella casi sin hacerlo. Y en el cine. Una mesa sale en El Padrino, por ejemplo. La mesa traspasando la categoría de mueble para convertirse en ritual de camaradería. Un lugar donde se para el tiempo. Un espacio donde, a veces, importa más el con quien que el qué. Un sitio en el que he sido feliz muchas veces.

El sábado, sin ir más lejos.

Con unos locos totalmente cuerdos. O quizá no. Pero son (somos) nuestros locos. A esas horas donde la mayoría estaban pensando en cafés, la correa del perro o en como regatear la resaca del festival del verano de turno -el Medusa, por ejemplo-, llegaban en goteo constante los comensales, previa invitación. De diferentes lugares, donde el frenesí vital ha dejado paso al ocio relajado. Dando una patada al reloj, como un recio defensa alemán despejando la pelota.

Sin filtros de Instagram ni poses. Y con la única delicatessen gastro de los tomates de El Perelló, una verdadera maravilla. Lo demás, colesterol de embutidos y fritos, regado con vinos peleones, gaseosas burbujeantes y cebeda preparada. No hace falta más. Pellizcando el pan. Rebosando los vasos. Manchando el mantel. Sin cuerpos esculturales de gimnasio rodeando la mesa, pero curtidos en la vida, regateando bofetadas vitales y físicas, pero brindando para que las esposas no se queden viudas. Cumpliendo con los mandamientos del esmorzaret, pero sin diminutivo. Con su carajillo. Con su humo de nicotina y de hoja. Con su copa. Y porqué no, con su palillo.

Con chascarrillos. Con tintineo de copas. Con chapuzones regados con copas. De gintonic. Sin cabriolas cocteleras. Y volviendo a brindar. Una. Dos. Cien veces.

La mesa.

Porque no todo está dentro de las Estrellas Michelín para ser feliz. Y porque son compatibles.

¿Verdad?